|
Aquesta pàgina està pensada per tots aquells que hagin entrat en el web per aprendre alguna cosa sobre els Castellers. Es parteix d´un nivell zero per poder atendre a tothom: tant als que volen saber sobre algun aspecte concret, com els que no en tenen cap mena d’ idea. A continuació es detalla el contingut d´aquest tutorial: Els castells Classificació dels castells Les colles La música La festa a la plaça
Els Castellers són una forma de festa catalana tradicional amb un origen molt antic que avui dia es viu amb més força que mai. Consisteix en la construcció de torres humanes que simbolitzarien altes edificacions o castells. Els participants castellers es van col·locant a sobre de les espatlles dels altres fins a una determinada alçada. Els castellers s´organitzen en colles. Sol haver una colla per població, tot i que, sovint, trovem molts pobles i ciutats amb més d´una agrupació. En aquests casos la rivalitat està servida. Les actuacions castelleres es donen en determinades dates, diades especials anuals de sants o festes majors de pobles. Tanmateix, es fan convocatòries extraordinàries com ara els Concursos de Tarragona, que es fan cada dos anys. Com es pot veure al mapa, la zona amb més activitat castellera està situada a les comarques frontereres entre les províncies de Tarragona i Barcelona, tot i que de colles castelleres n´hi ha a tota Catalunya, arribant inclús a les Illes Balears i a alguns indrets de fora d´Espanya. 
Les construccions castelleres o castells són molt variades i a cada exhibició es pot veure un repertori molt ampli d´elles. Malgrat això, tot castell consta d´unes parts ben diferenciades, i la seva denominació depen sempre de la combinació dels mateixos criteris. Les parts d´un castell Per veure la forma típica d´un castell es prendrà com a model aquest quatre de nou de la Joves de Valls (més endavant s´explicarà per què es diu així). Com es pot observar, s´hi poden distingir tres parts: La base o peu del castell és tot el conjunt de castellers del primer pis que el fonamenten. Tota aquesta massa de gent donen suport als baixos. La segona part és la que es considera el tronc del castell. És el conjunt de pisos que queden sense cap mena d´ajut extra. En aquest cas es poden veure primer els segons que es col·loquen justament a sobre dels baixos. Després estan els terços. Aquestes primeres posicions demanen gent robusta, amb molta força i, sobre tot, amb una gran capacitat de patiment. La resta de pisos (quarts, quints, sisens, per a castells de més de vuit pisos, i setens, per a castells de deu) els van conformant de forma progressiva castellers menys robustos i més esvelts, per treure-li d´aquesta forma pes a la construcció. La part més alta del castell és el pom de dalt, que està formada per la canalla. A la majoria de castells, primerament, se situen dos joves castellers, els dosos. A sobre s´acluca la que normalment és la figura més petita de totes: l´acotxador. Aquest casteller serveix de suport per l´enxaneta, que corona la construcció. Els dosos i l´acotxador desapareixen en els pilars. Totes tres figures castelleres conformen un pis més cadascuna. Valoració dels castells A l´hora de fer un castell quatre són els possibles resultats que es poden donar. Així es valorarà: 
Els castellers sempre volen descarregar el castell perquè és la mostra de què tenen dominada la construcció i perquè si cauen es poden fer mal. Aquí la pinya fa de matalàs humà que mitiga la caiguda. El castell pot caure quan s´intenta però no es carrega, o quan s´ha carregat però no es descarrega. Quan un castell cau es diu que ha fet llenya. Aquests serveixen com a criteris per identificar cadascuna de les construccions: L´estructura i l´alçada Tots els castells es poden catalogar en funció de l´amplada o estructura (o sigui, quants castellers hi ha per pis), i l´alçada (quants pisos té el castell). Sobre el primer criteri, els castells poden compondre´s d´un a quatre castellers per pis. Així es pot parlar d´estructures d´un o pilar, de dos o torre, de tres i de quatre. En quant a les alçades, els castells poden tenir des de quatre pisos fins a deu. Així es pot parlar del pilar de cinc (1/5 serà la seva nomenclatura abreujada), torre de set (2/7), tres de vuit (3/8) o de quatre de sis (4/6). Vet aquí uns exemples gràfics:
Aquestes serien les estructures simples. La combinació entre elles obre el ventall de possibilitats a l´hora de fer castells:
També existeixen castells amb estructures de sis (quatre més torre) i de set (tres més dos torres), però són molt difícils de veure a plaça. Alguns castells, per les seves característiques o per la seva significació històrica, han adquirit al llarg dels anys un sobrenom distintiu que finalment s´ha incorporat a la parla popular. Així doncs, el quatre de vuit, sostre casteller durant el primer terç del segle XX que suposava un salt qualitatiu cap als castells de vuit, va acabar denominant-se el carro gros. De la mateixa manera, el cinc de vuit, donades les seves dimensions, és denominat molt sovint la Catedral. Amb l´arribada del seu germà gran, el cinc de nou amb folre, la construcció es quedà petita, i aquesta darrera no es va poder qualificar millor que com la Basílica. El millor castell documentat del segle XIX i un dels més fabulosos d´avui dia va ser i és, sense cap mena de dubtes, el quatre de nou. És per això que molt freqüentment es fa referència a ell com el castell total. Antigament, per finalitzar, s´utilitzava el sobrenom espadat per parlar dels pilars. Un vano, o sigui, diversos pilars a l´hora per una mateixa colla, pot ser un bon final de festa per brinda als assistents després d´una bona actuació. La tècnica Un tercer criteri a l´hora d´executar castells seria el referent a les diverses tècniques i recursos emprats per bastir-los. Per fer castells, abans que res, fa falta una bona pila de gent. La majoria s´encarregarà de situar-se a la base formant el peu del castell o pinya per tal d´apuntalar-lo i que quedi ben parat. Els castellers amb millor tècnica o amb unes condicions físiques adients (alçada i pes) formaran el castell pròpiament dit. A sobre d´aquesta pinya es poden disposar altres en funció de la dificultat del castell. A més alçada més necessari es farà donar ajut als pisos inferiors perquè puguin suportar tot el pes del castell i per evitar les oscil·lacions i les sacsejades. La segona pinya es denomina folre (f) i és pròpia dels castells de nou pisos (3/9f, per exemple), de la torre de vuit (2/8f) i del pilar de set Per altra banda, la forma de carregar els castells pot ser per sobre, que és la forma habitual. Cada pis es va muntant a sobre dels altres fins al pom de dalt i es descarregar fent l´operació inversa. Però també es pot carregar per sota (ps) que és una variant especialment difícil que demana molta tècnica i força per part de la colla: els castellers van emergint de la pinya, des dels pisos superiors (la canalla) als inferiors fins que el castell queda complert. Només dos estructures admeten aquesta tècnica ara per ara: el pilar i el tres (1/6ps i 3/8ps, que serien les seves màximes expressions). Hi ha constància del passat, però, de castells d´estrucuctura dos i quatre muntats d´aquesta manera. A l´hora de descarregar el pilar per sota també es fa a l´inversa, i el castell va perdent alçada però des dels pisos inferiors. El tres per sota, però, es descarrega segons la forma habitual dels altres castells. Alguns castells es poden construir amb una pinya que no sustenti el tronc i que només estigui es cas de caigudes. Llavors es diu que aquest castell es carrega net (n). Un exemple: pilar de quatre net (1/4n). (Antigament els castells nets a vegades es deixaven totalment al descobert i s´en deien poéticament descarnats). També tenen aquesta denominació els castells que normalment disposen de folre però que es basteixen només amb el suport de la pinya. Per exemple, el quatre de nou sol presentar folre, però es pot intentar net o, simplement, sense folre. La seva nomenclatura no variarà gaire (de 4/9f a 4/9). Una última particularitat que afecta només als pilars és que alguna vegada es fan caminats (cam), sobre tot com a estandart d´entrada de la colla a plaça. Es pot posar pel cas un pilar de quatre caminat (1/4cam). Tradicionals són els pilars que es fan pujar per les escales de la catedral a les festes de Tarragona. Els pilars també es poden fer girar cap els costats (de forma que l´enxaneta pugui saludar a tots els aficionats) o voltejar-los 360 graus sobre sí mateixos. La composició de la base La pinya és la part més complexe del castell perquè no es tracta d´una aglutinació simple de gent, sinó que està perfectament organitzada, i sense la qual els castells no tindrien gaires esperances d´èxit (al menys els grans). La configuració d´aquesta dependrà de l´estructura que hagi de tenir el castell. A més a més, no totes les colles segueixen un cànon establert per a la seva elaboració i poden optar per disposar o treure alguns elements. Agafant, per exemple, un castell de tres, els components bàsics serien els que es mostren a la següent figura:
La resta de la gent dóna suport a aquests castellers i es van situant darrera d´ells progressivament fins que es forma la típica pinya amb forma de matalàs rodó entorn al castell, amb la doble funció de fonament de la construcció i de salvaguarda humana. Al folre i a les manilles també es poden trobar algun d´aquests elements, però donant suport als segons i als terços respectivament.
Els Castellers, abans que res, s´han de considerar una festa, un moment per gaudir i passar-ho bé. Aquest és el principi fonamental dels castellers i les castelleres, que fan castells perquè els diverteix. Això representa que no sempre es faran les construccions més grans si no les que toquin segons el moment. Si el nou afeccionat espera anar a qualsevol diada i veure sempre els castells de més categoria quedarà de seguida decebut. Així i tot, els Castellers sempre han tingut un talant competitiu i abans de l´arribada dels rànkings els aficcionats i les colles ja tenien més o menys un ordre concebut sobre quins castells tenien major o menor importància. El problema es presenta a l´hora de determinar com establir aquest ordre. És evident la quantitat de possibilitats que es poden donar a l´hora de fer castells, tot i combinant els tres criteris que defineixen la construcció de les torres humanes. També resulta obvi que no totes les alternatives tenen el mateix nivell de complexitat. En el moment de valorar un castell i la seva importància l´element clau de diferenciació és la dificultat. No totes les colles mostren els mateixos problemes a l´hora de fer els mateixos castells, però més o menys es pot establir una línia general. Els criteris que configuren un castell també determinen la seva complexitat, als qual s´ha d´afegir un últim criteri que és el de l´experiència:
La combinació de tots aquests criteris és la que definitivament pot donar un ordre dintre de tot el ventall de gammes de castells que hi ha (en aquests moments). Després, cara als concursos, fins i tot es pot proporcionar una puntuació segons s´hagi carregat o descarregat. D´aquesta forma es pot establir un ordre de resultats per determinar quina colla ha realitzar una millor actuació. A continuació es mostra una taula amb tots els grans castells ordenats segons la puntuació establerta pel Concurs de Tarragona del 2004. Hi figuren també la data, el lloc i la colla que els va assolir per primera vegada, sense considerar les consecucions realitzades durant el segle XIX. Especial atenció demana el dos de nou amb folre i manilles (2/9fm) perquè suposa el castell que obre les portes als castells de gamma extra, les construccions més difícils que existeixen i que només unes poques colles han aconseguit dominar:
Entorn a seixanta colles conformen el panorama casteller avui dia. Tot i que la major concentració continua trobant-se a la zona tradicional (triangle format per Valls, Vilafranca del Penedès i Tarragona), estan pràcticament escampades per tota Catalunya. La seva denominació sol ser la de "Castellers de..." o la de "Xiquets" i les seves variacions: Xics, Xicots, Nens, Sagals, Marrecs, Minyons... Per altra banda, algunes prénen un altre mot diferencial derivat potser, dels propis de la població que les acolleix: Capgrossos, Torraires, Tirallongues i Brivalls serien alguns exemples. Castellers i castelleres de totes les edats constitueixen en el que és una colla, sota la direcció d´un cap tècnic i molt sovint amb una junta directiva. Es pot veure, per tant, que tenen la mateixa estructuració que qualsevol altre tipus d´associació cívica. I és que la realitat actual de les colles castelleres és el seu afany per extendre i diversificar les seves activitats més enllà del fet casteller. 
La indumentària bàsica d´un casteller està composta pels següents elements:
El color de la camisa serveix per diferenciar-se de la resta de colles (tot i que els colors més comuns com el vermell, el verd i el blau es poden veure repetits en diverses agrupacions). Les colles es poden classificar en funció de les seves fites. Passar d´un nivell de consecució a un altre sempre es motiu de celebració en el sinus de la colla. Superar el sostre fins el moment assolit fa augmentar la categoria de l´agrupació. De les colles de menys ressó castellístic que fan actuacions de fins a sis pisos, en surten les que han assolit algun castell de set pisos: són les colles de set. Les colles de cert nivells són les que han carregat, com a mínim, el quatre de vuit o superior. Les colles de vuit d´avui dia són les següents:
Les colles d´alt nivell són aquelles que tenen el seu sostre als nou pisos. Molt poques agrupacions són capaces de fer castells de tanta dificultat. Només onze colles, fins a dia d´avui, tenen la categoria de colles de nou per haver assolit el quatre de nou amb folre o un altre de superior. En la següent taula es relacionen aquestes colles:
D´aquestes onze colles cal destacar les quatre primeres que conformen el grup capdavanter del panorama casteller històric per les seves grans fites entre les que s´ha de considerar el fet que són les úniques que han assolit els castells de categoria màxima, són, per tant, colles de gamma extra. Aquestes colles inclús han augmentat el seu sostre als deu pisos (excepte la Joves). Per això es relacionen a continuació per separat amb algunes dades més:
La música és la reminiscència més clara del passat com a ball festiu de cercavila dels Castellers. Està composta per una banda d´una o més gralles i d´un timbal o tabal. La gralla és un instrument de vent típicament català fet de fusta, amb una doble llengüeta o inxa de canya Encara que la música sembli un element purament ornamental de la festa, el cert és que té un valor molt important a plaça. Com s´ha indicat més amunt, la música marca el ritme de les actuacions. Durant el matí, hores abans de la diada, es fa sovint una cercavila per pregonar que aquell serà un dia de castells. Les colles passejen pels carrers de la vila amb la companyia del Toc de matinades. Amb la música també s´anuncia l´entrada a l´escenari de l´actuació de la colla: és el Toc d´entrada. Quan el castell està preparat per enlairar-se els grallers comencen a tocar el famós Toc de castell. Fins que no s´inicien els compassos d´aquesta peça no es considera l´intent com a vàlid i és un senyal claríssim per tothom de què es farà un castell. Quan la construcció està a punt de carregar-se es toquen unes notes de suspens i a la baixada el toc entra en una part molt més alegre. Si el castell fa llenya les gralles deixen de tocar. D´aquesta forma els grallers van informant a la resta de castellers sobre l´evolució del castell, sobre tot als components de la pinya que no ho poden veure per sí mateixos. A vegades s´executa un pilar que es fa caminar fins el balcó del consistori municipal, un moment sens dubte molt espectacular que disposa de la seva pròpia música: el Toc de pilar al balcó Al final de l´actuació els grallers de les diferents colles se solen reunir per celebrar l´exhibició i es fa el Toc de vermut, continuant així la festa.
Les festes majors, les celebracions dels sants patrons i, més recentment, qualsevol gran esdeveniment, són el marc escollit perquè les colles facin castells. Una diada castellera sol convocar-se a la plaça més important o emblemàtica del poble o la ciutat. Normalment es fa allà on hi ha ubicat l´Ajuntament. De fet, les colles rendeixen tribut amb els seus castells a la vila en qüestió i en representació d´aquesta, a la casa consistorial. A més de la colla o colles locals, si n´hi ha, són convindades d´altres de forànees. A vegades es fa una cercavila matinera on es presenten les colles participants. Una diada, per tant, es composa de l´actuació de diverses colles que pacten mitjançant sorteig quina zona de la plaça han d´ocupar (encara que normalment el centre es reserva pels amfitrions) i, sobre tot, l´ordre d´actuació que tindran. Cadascuna disposa de tres rondes per fer castells més una quarta en la que pot fer un o més pilars. Molt sovint l´entrada a plaça es fa amb un pilar caminat que es dúu fins la zona d´ubicació i, en arribar, es fa girar. Altres vegades, simplement, la colla entra seguint la música del seu grup de grallers. Una vegada a plaça els castellers es preparen per l´actuació. És el moment d´enfaixar-se.  Fer un castell demana força temps de planificació i muntatge, sobre tot si es fan grans castells, amb la sempre complicada estructuració de les diferents pinyes (folre i manilles inclosos). No s´ha de perdre la paciència si una colla triga massa en iniciar un intent de castell o si, abans de declarar-se l´intent, es dóna l´ordre de desmuntar-lo perquè no està ben plantat. S´ha de recordar que els castellers poden fer-se força mal en una caiguda, i s´han d´assegurar que el castell tingui garanties d´èxit. Són ells qui han de pujar allà dalt.
La majoria de diades no són puntuades. Les colles tenen certa llibertat per executar les seves construccions. Si un castell cau abans de carregar-se, la colla pot repetir l´intent amb el mateix castell o amb un altre. Si es carrega com a mínim, es passa el torn. La ronda de pilars és la cireta que arrodoneix l´exhibició. Sovint la colla amfitriona carrega un pilar que després el fa caminar fins ben a prop del balcó de l´Ajuntament. Des d´allà es llença una faixa que recull l´enxaneta perquè la puguin hissar. Certes diades, com els concursos, representen una forma explícita de competició on les colles intenten fer els seus millors castells per endur-se un premi i la glòria de la victòria. En aquestes ocasions hi sol haver un reglament que determina de quina forma se n´han de fer. Errades en la construcció propicien penalitzacions. Cada castell té una puntuació segons la seva dificultat i segons si s´ha descarregat o només coronat. La colla que faci els millors castells amb el mínim de penalitzacions obtindrà la major puntuació i serà, per tant, la guanyadora. A l´hora d´anar a una diada com a espectador s´ha de considerar una sèrie de qüestions. En primer lloc, tots aquells que no hagin anat a veure castells i ho vulguin fer han de saber que una diada sol tenir una duració d´un parell d´hores. La major part de les actuacions es fan a l´estiu, els diumenges o dies festius i a partir de migdia. Evidentment es pot marxar abans, però si hi ha la intenció de presenciar-la sensera és convenient dur aigua, alguna prenda per protegir-se del Sol, i una gran dossi de paciència. Perquè, com s´ha dit abans, muntar castells costa i fa falta temps per poder tirar amunt una construcció amb prou garanties. És molt important respectar els silencis. Tot i que pot ser molt emocionant veure com es va desenvolupant el castell, és convenient no aplaudir ni fer celebracions fins que com a mínim no s´ha coronat. Això és molt important sobre tot davant l´execució dels quatre amb agulla on no tothom sap que el castell està carregat només quan queda lliure el pilar. Fer-ho abans d´hora pot desconcentrar i despitar els castellers. No cal engrescar-se des del principi a fer pinya, perquè el no saber-ne pot perjudicar l´elaboració del castell. Si es fa cal recordar que no s´ha de fer recolçant-se als braços de qui hagi davant si no que s´ha d´empènyer cap amunt, en direcció al tronc del castell. Sempre hi haurà gent a les places disposada a respondre totes aquelles preguntes que els neòfits en la matèria puguin tenir. Davant qualsevol dubte sempre queda l´opció de fixar-se en què fa i què diu la resta de gent. Que serveixi aquest tutorial per animar tothom a omplir les places per fer més viva la festa. | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
(1/7f). La tercera pinya rep el nom de 
que vibra al bufar. El so que es produiex és molt estrident però a l´hora molt alegre i molt adient per ambients de festa. Deu tenir una procedència àrab i segurament la feien servir els pastors de l´antiguitat ja que és un instrument per tocar en espais oberts. 
